Diari de las Vegas: 22 de setembre

Últim dia a Vegas i pràcticament de vacances :-(

Avui ha estat un dia molt intens...... pel matí ens hem aixecat tard, hem esmorzat, hem navegat per internet, hem fet el gos, després hem descansat i després de descansar hem fet una mica de relax....com podeu veure no hem parat.

A la tarda hem decidit apostar una mica, concretament hem apostat a veure si trobàvem entrades pel espectacle "O" del Cirque du Soleil. Tenint en compte que les entrades s'han de comprar amb tres mesos d'antelació com a mínim, les probabilitats de trobar entrades degudes a cancel·lacions per avui són poques, però que carai hem vingut a Las Vegas a jugar no?

Quan hem arribat al Belaggio (que és on es fa l'espectacle) ens hem posat a la cua de les cancel·lacions a esperar el miracle..... una hora i mitja després......quan ja ho donàvem tot per perdut..... HEM GUANYAT L'APOSTA!!!! Hem aconseguit tres entrades per l'espectacle amb una situació quasi perfecta (el Josep ha decidit que ja ha tingut prou Cirque de Soleil amb dos espectacles i ha passat de veure el d'avui per dedicar-se a visitar algun dels hotels que encara no hem vist).

L'espectacle està al nivell que ja hem après a esperar de la gent del Soleil, tot i això a nosaltres ens ha agradat més el KÀ. Aquest espectacle és molt plàstic, però no és una història com la del KÀ. Això sí en el "O" l'aigua té un paper protagonista, l'escenari es transforma en una piscina la major part del temps i els acròbates fan tots els seus exercicis xops de cap a peus.

Potser aquest espectacle està orientat cap a un tipus de públic més clàssic (per no dir vell o "madur" si es vol ser políticament correcte), i en canvi el KÀ és més per a gent més jove amb unes sensibilitats més modernes.

Mentre nosaltres gaudíem del Cirque du Soleil, el Josep ha començat una peregrinació cap al Stratosphere. Aquest casino és l'edifici més alt de Las Vegas i al capdamunt de tot hi té un parell de muntanyes russes, una de clàssica i una altra de caiguda lliure. La gràcia de les atraccions (a part de la pujada típica d'adrenalina) és que són les muntanyes russes situades a més alçada del món, i des d'elles es pot divisar una panoràmica excepcional de la ciutat (mentre intentes no treure l'esmorzar es clar).

Malauradament al pobre Josep li ha passat com a Moisès i tot i arribar a la terra promesa no hi ha pogut entrar (veieu com estudiar a un cole de capellans és útil? Et surten símils collonuts i tope cultes)......el sopar li ha sentat malament i no ha estat incapaç de pujar a cap de les atraccions, i coneixent al Josep -que està més sonat que una campana i té tanta prudència com jo amor a l'exercici físic- realment ha hagut de ser un mal de panxa tremebund.

Al final ens hem retrobat tots a l'hotel i després d'acabar de preparar les maletes hem anat a dormir d'horeta que demà toquen diana a les sis.

Diari de las Vegas: 21 de setembre

Avui el dia no podia començar millor.

Nosaltres ens pensàvem que avui seria l'últim dia de vacances abans d'haver d'agafar l'avió de tornada, però quan hem repassat la documentació hem descobert que no marxàvem demà, marxem demà passat!!!!

Després de fer el "ball de l'alegria" (o sigui saltar per l'habitació cantant "tenim un dia més, tenim un dia més...."), hem decidit aprofitar el dia, però amb calma. La idea era reservar-se per a la nit i així poder sortir de marxa "hasta que el cuerpo aguante", per tant havíem de tornar a les tres a l'hotel i descansar un parell o tres d'hores.

Primer de tot hem aprofitat que no havíem de tornar el cotxe fins a les 11 i hem anat a la botiga de còmics que ahir estava tancada. No he trobat el que buscava però he picat amb un parell de coses.

Una vegada tornat el cotxe, hem anat a comprar les entrades per a un altre espectacle del Cirque du Soleil, el KÀ.

També hem aprofitat per passejar una mica i mirar tendes de souvenirs. Després hem agafat el monorail i hem anat al Hilton a fer les dues atraccions de Star Trek que té (una sobre els Borg i l'altra sobre els Klingons).

Realment s'ha de reconèixer que estan molt ben fetes, són dignes de un parc d'atraccions com Port Aventura o Disneyland.

Quan ens començàvem a "encigalar" i el pla de descansar un parell o tres d'horetes per la tarda començava a estar en perill, hem fet un esforç de voluntat sense precedents i hem tornat a l'hotel a les tres i mitja.

A les 18:15 hem marxat cap al MGM per veure l'espectacle del Cirque du Soleil.

La paraula "espectacular" es queda curta per descriure'l.

Aquest espectacle podria ser tranquil·lament una pel·lícula de Miyazaki. És una història de tall oriental tipo Tigre y Dragón o Hero, però en un teatre. Tots els efectes especials i les acrobàcies i coreografies no tenen res a envejar als de moltes pel·lícules.

He de reconèixer que jo que era un escèptic, m'he convertit en un fan d'aquesta gent. La propera vegada que el Cirque du Soleil vingui a Barcelona hi aniré per poc que pugui.

Després de l'espectacle hem parat a un xiringuito que venia "tractaments d'oxigen".

Bàsicament t'enxufen a una màquina per a que respiris oxigen pur amb diferents aromes i mentre tant aprofiten per fer-te massatges relaxants a l'esquena i el cap. Jo no hi participat, però m'han deixat quedar-me a veure que els hi feien als altres.
Per les cares que feien tots tres i pels comentaris i gemecs de plaer varis que sentia, he deduït que s'ho estaven passant molt bé. Això sí durant un moment he pensat que enlloc d'estar a Las Vegas estàvem a Amsterdam i els meus col·legues no estaven aspirant oxigen precisament.....

Els efectes del tractament han sigut realment extraordinaris, tots tres han sortit amb cara de felicitat i súper relaxats.

A més el Josep s'ha enamorat de la noieta que li ha fet el tractament.
S'ha de reconèixer que la nena no estava gens malament (ho sé perquè durant tot el tractament he fet d’intèrpret entre ella i els companys que estaven massa a gust com per concentrar-se en entendre el que els hi deien en anglès), i si jo la trobava atractiva, imaginat el Josep que a més la tenia "fotent-li mà".

O sigui que el Josep ha sortit que estava en un núvol...per partida doble, pel massatge i per l'enamorament. Fixeu-vos com li ha agradat que li ha demanat a la mossa si es podia fer una foto amb ella.....

Després del relax hem anat a sopar al Smith&Wollenski, un restaurant especialitzat en carn. Hem menjat una carn boníssima, cuinada al seu punt i regada amb un parell de vins de Califòrnia més que correctes......això sí la clavada ha estat al nivell del sopar (o més) i hem sortit a més de 100 dòlars per cap (sense postre). Jo m'he fumat un puret i per un moment he estat al cel: bon menjar, bon veure, un bon havà i millors amics....que més es pot demanar? Bé sí que es pot demanar més, però barrejar sexe i menjar en llocs públics no és mai una bona idea......

A partir d'aquí la nit s'ha torçat, ja que quan hem anat als local de marxa, resulta que a tot arreu li demanaven a la Eli un document on posés la seva edat o data de naixement (ja que si no ets major de 21 anys no et poden deixar entrar), i ella se l'havia deixat a l'hotel..... i resulta que a tots els llocs on hem anat li han demanat la documentació perquè als porters els hi semblava massa jove.
Mai havia vist a una dona protestar perquè la fessin més jove del que en realitat és, però avui la Eli no es podia creure que la gent no es cregués que té bastant més de 21 anys. És irònic que la persona que més ganes tenia de sortir de farra i ballar tota la nit hagi sigut precisament la que no ho podia fer (els tres garrulos tenim cara de vells ja que no ens han demanat la documentació enlloc...ser calb té aquesta avantatja). Així doncs que després d'intentar-ho a varis clubs sense resultats positius ens hem tornat a l'hotel a fer non nons.

Diari de las Vegas: 20 de setembre

Ho sento però l'entrada d'avui serà testimonial, i no es que no hagin passat coses, ni és que no tingui ganes d'escriure. És simplement que a les dues passades de la matinada quan ja tenia pràcticament acabat el text d'avui, la puta PDA s'ha penjat i he perdut tot el que havia escrit.

Com comprendreu els ànims i la inspiració per tornar a refer el text són inexistents, o sigui que aquí ve la versió del dia d'avui tipo "Readers Digest".

De camí cap a las Vegas hem visitat el Zion Park, és molt maco , però si el visites en cotxe solament no deixa de ser una carretera amb molt bones vistes.

Hem arribat a las Vegas abans de les tres de la tarda i hem deixat a la Eli a l'hotel perquè li havia agafat un atac d’al·lèrgia i els demés hem marxat a buscar una tenda de còmics per mi i una d'ordinadors per la David.

La tenda de còmics estava tancada per festa setmanal, però afortunadament la d'ordinadors no i almenys el David i el Josep han disfrutat.

A la nit hem anat a sopar al Hard Rock Cafè i els plans eren de sortir a fer una copa al club del Luxor. Malauradament el club solament treballa de dimecres a dissabte i avui és dimarts. Així doncs hem decidit matar l'estona visitant l'hotel Mandalay que està al costat del Luxor i hem descobert que és un dels hotels millor decorats de las Vegas i que està ple de locals per menjar i prendre una copa tranquil·la que són genials.

Nosaltres hem pres un vinet a un local que té la cava de vins més espectacular que he vist mai, va del sostre del local fins al restaurant que està un pis més a baix. Les ampolles estan col·locades en cubicles i un robot és el que les va a buscar per servir-les...impressionant.

Espero que demà la PDA no hem torni a putejar i pugui fer una entrada amb cara i ulls.

Bona nit.

Diari de guerra

20-09-2005 - Fins ara el Manel solament ha documentat la part més agradable i divertida d'aquesta expedició...perquè pels fotògrafs tots els viatges són expedicions per documentar territoris per la posteritat....és una missió sagrada que solament els més compromesos poden dur a terme.

La tasca dels fotògrafs és una tasca fosca i poc agraïda. Ningú pensa en els riscos que hem de córrer per poder treure algunes de les fotos que després s’ensenyen a familiars i amics.

Moltes vegades hem de obrir la porta corredera de la furgoneta per poder obtenir la millor perspectiva, i hem de tenir sempre una part dels nostres sentits alerta a les frenades inesperades, ja que i no ho fem podem quedar-nos sense camera o sense ma o peu quan la porta corredera es tanca violentament. Avui sense anar més llunys un dels nostres operatius que vol quedar en l'anonimat quasi perd una ma i un peu per culpa d'una frenada no avisada pel nostre conductor (que també restarà a l'anonimat per evitar represàlies dels familiars del fotògraf).

Així doncs quan veieu les fotos d'aquesta expedició penseu en les persones que han arriscat la seva integritat física per aconseguir-les.

O com diem nosaltres el Fotògrafs sense Fronteres (i sense braços, dents, mans):

MUCHOS BOTHANS HAN MUERTO PARA CONSEGUIR ESTAS FOTOS

Diari de las Vegas: 19 de setembre

Avui hem visitat el Bryce Canyon i la veritat és que per mi ha estat una sorpresa agradable. Personalment no m'esperava gran cosa, especialment després del Gran Canyon, però he de reconèixer que ha estat una de les millors visites del viatge.

Primer hem fet un recorregut amb QUADS per la vorera del Canyon. Per mi ha estat la primera vegada que portava un quad per terreny forestal i la veritat és que conduir un bitxo d'aquests no és gens fàcil. Pot semblar una moto, però no es comporta gens com una moto.

A la primera corba quasi em surto del camí, el puto quad no girava i quasi faig la corba recte. Afortunadament després del primer "incident" he anat agafant-li el tranquillo a la cosa i no hi ha hagut cap accident.

Després hem baixat fins al fons del Canyon i la veritat és que ha estat una experiència brutal. Imagineu-vos tota una vall plena de llances de pedra de més de deu metres d'alçada i cada una d'aquestes llances amb una forma més psicodelica que l'anterior.... doncs a grans trets això és el Bryce Canyon.

A més el fet de poder baixar a peu fins al fons del Canyon fa que assimilis aquest espectacle de la natura a un nivell totalment diferent del de el Gran Canyon.

La putada és que tot el que baixa ...... ha de pujar. La veritat és que el camí de tornada des del fons del Canyon fins a on teníem el cotxe ha estat una mica durillo..... jo he arribat a dalt de tot sense alè i repetint tot l'estona amb cara d'horror "misen! misen!". Els que hagueu llegit el diari del nostre viatge al Japó ja sabeu que és el "Síndrome del mont Misen", els demés tindreu aviat l'oportunitat de fer-ho ja que el penjaré al blog quan estigui de tornada a Andorra.

Quan ens hem recuperat de la pujada (uns més ràpidament que altres) ens ha embargat una sensació de buit..... i es que eren les sis de la tarda i encara no havíem dinat!!!!!

La gana no ens ha fet oblidar que encara ens quedava parc per visitar i hem fet un esforç sobrehumà per continuar la visita......però com que solament som humans ens hem acabat rendint al cap d'un quart d'hora i ens hem dirigit cap a l'hotel per treure'ns tota la pols dels quads (em sembla que entre els quatre hem deixat sense pols una quarta part de l'estat) i fer un sopar en horari americà (a les vuit del vespre).

El sopar ha estat un festí, ens hem fotut un mega-bocata cadascú i després ens hem menjat una pizza gran entre tots, i sense sentiment de culpa!!! Avui hem suat la cansalada abans de haver-la menjat!!!

Diari de las Vegas: 18 de setembre

Si fóssim ciclistes l'etapa d'avui seria d'aquelles que s'anomenen de transició. Avui anem fins a Salt Lake City, la capital del estat de Utah i seu central de l’església mormona.

Avui hem donat festa als conductors titulars i el Josep i jo hem conduït tot el camí.... bé de fet jo he conduït una mitja horeta i el Josep ha conduït les quatre hores restants (ja us deia que no m'agrada conduir).

Salt Lake City s'hauria de "Muermon City", és la ciutat més morta que hem vist en tot el viatge!!! Aquí en diumenge no treballa ni l'apuntador.

Al arribar a la ciutat ens hem separat en dos grups, el David i l'Eli han anat a explorar una mica el centre de la ciutat i el Josep i jo hem sortit en busca de una tenda de còmics.

De tota la llista de botigues que tenia ha donat la casualitat que n'hi havia una a tres parades de tramvia de l'hotel. Ha resultat que dels cutre gats que treballen en diumenge a Salt Lake City dos eren els de la botiga de còmics. La botiga ha resultat ser molt completeta i he pogut comprar algunes coses que em faltaven. Així mateix els tios que la porten són molt simpàtics i en saben bastant de còmics i hem començat a parlar de còmics i ens ha passat el temps volant. De fet hem connectat tant que m'han regalat un còmic i tot!!!

El Josep ha aprofitat per comprar-hi daus, ja que ha trobat bastants que li faltaven per a la seva col·lecció. Al principi li he fet de traductor, però quan la conversa sobre còmics s'ha posat interessant m'he oblidat totalment d'ell i l'he deixat "sólo ante el peligro" (ho sento, però que es pot esperar d'un freak?), afortunadament ell solet s'ha fet entendre de conya i ha acabat comprant més de cinquanta daus (ja ho diuen que la necessitat és la mare de la inventiva).

Per la seva part el David i la Eli han descobert el perquè de que tot estigués tancat, es que tothom estava a l’església!!!

A més han estat atacats per hordes de mormons que els han intentat assimilar al més pur estil Borg. Solament faltava que anessin dient amb veu de zombie "la resistència és fútil, sereu mormonitzats....."

Realment aquesta ciutat és la capital dels mormons, tots els edificis importants i una mica grans pertanyen a l’església mormona. Aquesta església s'anomena oficialment "Església dels Sants dels Últims Dies" i dic jo que aquest sants deuen ser o bé uns impuntuals que sempre arriben tard, o bé els hi deu agradar molt dormir. Segurament van ser els que van arribar per ser deixebles de Jesús quatre o cinc dies després de la resurrecció.

Finalment hem anat a sopar a un restaurant italià bastant mono on hem provat un merlot de Califòrnia que no estava gens malament. També hem descobert que els ianquis no tenen gaire clar el concepte d'un àpat amb primer i segon plat, jo m'he demanat pasta de primer i pollastre de segon i primer m'han portat una sopeta que anava "de sèrie" amb el plat de pasta, i després m'han portat el primer i el segon alhora. Solament de veure tant de menja a taula, m'he estressat!!! Això sí he fet un esforç i mels he menjat els dos (excepte la guarnició del segon plat), ha estat dur però ho he aconseguit (d'alguna cosa han de servir els anys de entrenament intensiu, je, je....).

El colofó final del sopar ha estat el primer cafè com déu mana que ens hem pres des de que estem als USA. La Eli el Josep i jo hem pogut gaudir d'un capuccino fet amb cafè expresso "Lavazza" que ens ha sapigut a glòria. Només per això ja quasi val la pena haver fet parada a Salt Lake City.

Diari de las Vegas: 17 de setembre

Avui toca un dels plats forts del viatge....el parc de YELLOWSTONE!!!!

El parc és immens i tot i que tindrem més de nou hores per visitar-lo hem hagut de prioritzar que volem veure perquè no tindrem temps per veure-ho tot.

El dia no ha començat gaire bé perquè plovia i no ha millorat al arribar al parc ja que ha començat a nevar!!! Té collons que quatre andorrans hagin d'anar a buscar la primera nevada de l'any als USA.....afortunadament a mesura que avançava el dia el temps ha anat millorant i les últimes dues hores hem tingut solete i tot (això sí amb solete o sense fotia un fred que pelava).

El parc és una explosió d’exuberància i varietat tant de flora com de fauna. Té de tot, ossos, llops, bisonts, cérvols, tota mena de vegetació, llacs, rius i fins i tot té multitud de zones amb aigües termals amb geisers i basses d'aigües sulfuroses grans i petits.

El primer impacte del dia ha estat veure un bisont a menys d'un metre de distància. Ha estat un xoc brutal, és un animal tant diferent del que estem acostumats que quasi no sembla que sigui de veritat.

Una altra de les atraccions principals del parc és les zones amb activitat geotermal. El par està farcit de llocs on es pot trobar llacunes d'aigües termals, "xemeneies" geotermiques i geisers que expulsen aigua bullint des de les profunditats de la terra. El més espectacular és el geiser que anomenen "Old Faithful" que dispara un xorro d'aigua a una alçada impressionant.

En l'apartat d'animals, a part dels bisonts hem pogut observar de molt a prop a cérvols i esquirols. La nostra il·lusió era poder avistar un os grizzlie o un os negre americà, però no hi hagut sort....que hi farem, la pròxima vegada provarem de recobrir el cotxe de mel a veure si així pica algun.....

Yellowstone també està farcit de llacs i cascades a quina més espectacular. A nosaltres la que més ens ha impactat és la Lower Fall que a més de ser una gran cascada es troba en un lloc espectacular, un Canyon súper abrupte que a més és de color groc i que és el que dona nom al parc Yellowstone = pedra groga (suposem que el color és degut a el sofre de l'activitat termal).

En definitiva que solament Yellowstone es mereixeria una setmana sencera per gaudir-lo i visitar-lo a fondo, o sigui que potser hi haurem de tornar d'aquí uns anys per treure'ns l'espina.

Aquest viatge s'està convertint en una successió d'experiències memorables, espero que no agafem una "sobredosi" que ens faci deixar d'apreciar llocs amb menys "cinemascope" per dir-ho d'alguna forma.

Canviant de tema, en aquest país trobes connexió a internet wireless gratis a tot arreu, la qual cosa és d'agrair ja que va de conya per poder comunicar-se amb els amics i la família i per estar al dia del que ens interessa a cadascú. El David i jo estem súper enganxats al WiFi, fins al extrem que ja busquem els hotels i els llocs per anar a menjar en funció de si tenen WiFi gratis o no, avui per exemple estàvem esmorzant i navegant per internet al mateix temps. A veure si a Europa aprenen i s'apliquen el cuento, si no hi ha WiFi no hi ha client.

Diari de las Vegas: 16 de setembre

Avui "sin comerlo ni beberlo" hem tingut un dia tranquil.

Ens hem aixecat a les set i mitja de matí (ai, ai...) i hem marxat cap a Jackson Hole i el Teton Park.

A mig camí ens hem fotut uns mega esmorzar a un Subway, es tracta d'una cadena especialitzada en fer bocates classe súper, el David el Josep i jo ens hem demanat un bocata de quasi 30 cms. de llarg!!!!!

El Teton Park ha estat una mica una decepció ja que tot i ser molt bonic, és el mes semblant a Andorra que hem trobat fins ara.... això sí multiplicat per deu en quant a tamany. Aquest parc és ideal per poder passar-hi un parell o tres de dies i acampar-hi i fer alguna excursió a peu.

Total que sense haver-ho planificat a les sis i mitja de la tarda ja havíem fet tota la feina del dia.

Això ens ha permès fer una migdiadeta abans d'anar a sopar....el Josep ens ha deixat dormint i se n'ha anat a explorar Jackson Hole, i pel que ens ha explicat aquesta és la ciutat més turística que hem visitat fins ara (exceptuant Las Vegas és clar que està en una altra divisió).

Avui el David ens ha convidat a sopar a un dels millors restaurants de la ciutat (per no dir el millor) per celebrar el seu cumpleanys. Ha estat un sopar esplèndid regat amb Dom Perignon i Veuve Clicqot. Quan hem demanat el Dom Perignon ens l'ha sortit a servir l'amo del restaurant, suposo que no tenen molts clients que sopin de xampany i li ha fet gràcia veure qui demanava el millor xampany de la carta.

Després del "soparet" hem anat a fer una copa a un local súper autèntic on hi havia música en directe i la Eli ha pogut ballar una mica. Jo m'he pogut fumar un puret (que ja en tenia ganes) i hem provat la cervesa local.

Al final ens hem retirat a la una del matí passades. Com sempre, s'ha demostrat que a vegades les coses surten perfectes sense haver-les de planificar.

Diari de las Vegas: 15 de setembre

Avui toca visita pel matí i marató de cotxe per la tarda. Al matí visitarem el Arch National Park i després ens "chuparem" quasi 500 quilòmetres per arribar a Rock Springs.

L'Arch National Park és com el Monument Valley, però les formacions rocoses són més petites i moltes d'elles tenen forma d'arcada (d'aquí el nom del parc...aquest ianquis no es compliquen gaire la vida a l'hora de posar noms).

La gràcia del parc és que pots arribar fins a les formacions rocoses, la qual cosa fa que sigui molt interessant. Pots posar-te a dins d'una arcada, apreciar detalls que en altre llocs és impossible de veure.

Explicat així potser sembla que aquest parc és un lloc de segona categoria, però us asseguro que és precisament el fet de que tot sigui més petit fa que ho gaudeixis a un nivell que no pot donar-se amb les hiper-mega-super formacions de Monument Valley. A més al Arch National Park s'hi troben formes molt més psicodeliques i anades de l'olla que als altres llocs.

El viatge cap a Rock Springs ha anat de conya fins que l'Eli s'ha posat a dormir i el David a jugar amb la PSP i ens han deixat al Josep de conductor i a mi de copilot..... i com no podia ser d'altra manera a la que ens han deixat sols el Josep i jo l'hem liat. Concretament el que ha passat és que mentre ens miràvem una central tèrmica ens hem passat el desvio que havíem d'agafar i no ens hem donat compte fins al cap de una hora.....quan l'Eli s'ha despertat i ha mirat els cartells de la carretera..... o sigui que el viatge s'ha incrementat de dues hores.

En la nostra defensa s'ha de dir que les carreteres americanes estan molt mal senyalitzades i és molt fàcil passar-se una sortida, de fet després del nostre despiste el David s'ha saltat un parell de desviaments, però en el seu cas tothom estava despert i atent i no hem perdut més de cinc minuts.

Per cert no us ho creureu però AVUI HE CONDUÏT

Si, si he agafat el cotxe i l'he portat durant més de mitja hora. I l'hagués dut més estona si no fos per la cagada del desvio. Llavors he hagut de deixar el volant a un conductor més expert que pogués conduir d'una forma més "racing" per intentar recuperar una mica del temps perdut.

Suposo que durant els propers dies conduiré alguna altra vegada per dinar descans a algun conductor, però en reafirmo en el que sempre he dit, no m'agrada conduir i per poc que pugui no conduiré regularment... a no ser que no em quedi cap altre remei com per exemple estar en una illa deserta i que em persegueixi una tribu de negres caníbals.

Per cert avui he descobert que conduir de nit per aquest puto país és un esport d'alt risc.

A la que et despistes et trobes un cérvol enmig de la carretera que es queda paralitzat pels fars del cotxe i que si no l'esquives et pot costar un disgust dels grans. I el mateix val per tots el animals que us pugueu imaginar, conills, esquirols, vaques, cabres, mussols.....

Aquesta nit hem hagut d'esquivar dos cérvols i un mussol miop ens ha confós amb una presa i fins que no l’hem tingut a sobre no s'ha adonat de que érem una mica massa gran per ell. La última hora de viatge ha tingut més tensió que una pel·lícula de Hitchcok la Eli el David i jo estàvem en plena alerta per detectar possibles "hostils", mentre el Josep estava desitjant que sortís alguna cosa del bosc per poder fer-li una foto.....

Finalment hem arribat a Rock Springs a les tantes i després de trobar dues de les poquíssimes habitacions lliures del poble hem decidit anar-nos a dormir sense sopar per poder matinar demà, a veure si podem arribar a destí abans de que es pongui el sol.....

Diari de las Vegas: 14 de setembre

El Gran Canyon és......INDESCRIPTIBLE.... la seva immensitat és impossible de descriure ni de copsar amb fotografies, s'ha de veure....qualsevol cosa que us puguin dir o ensenyar es queda curta comparada amb la realitat. Certament no exageren quan la qualifiquen d'una de les meravelles del món. L'excursió amb helicòpter ha estat genial, hem sobrevolat el Gran Canyon durant uns trenta minuts I SOLAMENT HEM VIST UNA PETITA PART!!!!! De fet al Canyon hi podrim posar-hi tota Andorra i encara sobraria espai (i solament hi sobresortirien el pic del Comapedrosa i algun altre).

A part de l'excursió hem fet vàries parades de camí cap a Monument Valley i ens hem recreat en la grandesa dels paisatges. Solament per això ja val la pena el viatge.

Monument Valley és una altra meravella, es tracta de tota una vall (immensa és clar) on l'erosió provocada pels elements a través de milers d'anys ha creat unes formacions rocoses amb unes formes úniques i extraordinàries. Hi ha algunes formacions que quasi semblen fetes per algun ésser intel·ligent superpoderós.

A una de les formacions Monument Valley anomenada Mexican Hat el David ha decidit fer n "Camel Tropic" amb la camioneta i hem arribat fins al riu San Juan (que suposo és un afluent del Colorado). Allà el Josep encara no se sap com ha fabricat unes "arenas movedizas" remenant el fang de la vora del riu amb un bastó.

Tornant del riu hem trobat unes petjades d'un "lindo gatito". A jutjar pel tamany i la profunditat de les petjades el gatet era del tamany d'un San Bernard!!! Nosaltres evidentment hem mantingut la calma i en compte de tornar ràpidament cap a la camioneta ens hem dedicat a documentar-ho amb fotos i a tornar tranquil·lament..... que se sàpiga qui és el que mana!!!!

Hem parat per dinar a un bar de carretera com els que surten ales pel·lícules, un local súper autèntic on ens hem pres una típica hamburguesa americana i una mica de gel amb coca cola.... sí sí heu llegit bé, a aquest país quan demanes una beguda et posen un got amb tres quartes parts de gel i la resta (si arriba) de refresc. A més si demanes la beguda sense gel sembla que et mirin malament i tot!!!! Entre el gel de les begudes i els aires acondicionats encara no entenc com es que la gent no està permanentment afònica....deu ser una mutació genètica per adaptar-se a un entorn hostil.

La mestressa del local tenia ganes d'explicar-nos que se n'anirà de viatge a Itàlia i que farà un creuer per Europa i per no anar "a saco" ha intentat ser subtil:

• Primer, al sentir-nos parlar en català ens ha demanat si érem italians, i quan li hem dit que no ha fet una "retirada estratègica" per pensar un altre pla d'atac.....
• Finalment ha decidit anar a lo directe i demanar-nos si ens havíem fet mai algun creuer....malauradament per ella cap de nosaltres n'ha fet un, però això no l'ha desanimat, sinó que ha fet que deixés de banda tota subtilesa i es llancés a explicar-nos que uns amics seus d’Itàlia l'havien convidat a visitar-la i que de passada aprofitaria per fer un creuer per Europa.
  
  

La seva tàctica ha estat demolidora, solament feia cas del que li dèiem si estàvem d'acord amb ella, quan dèiem coses que no li agradaven (com per exemple que a nosaltres no ens agraden especialment els creuers) simplement ens ignorava i continuava xerrant.

La part positiva per a nosaltres és que després de que ens "honorés" amb l'explicació de les seves vacances, ens ha dit que abans de deixar la zona havíem de veure el Gooseneck Park i ha tingut el detall de dir-nos com hi podíem anar.

Em sembla que la dona ha aprofitat aquesta excusa per venjar-se de totes les vegades que li hem portat la contrària, ja que les seves indicacions ens han portat en sentit contrari del Gooseneck Parc, afortunadament hem trobat un indi Navajo que ens ha donat les bones indicacions i a més ens ha acompanyat una estona amb el seu cotxe....per cert aquest senyor és funcionari i per tant tot i que ha estat un detall per part seva acompanyar-nos ah demostrat que els funcionaris són iguals a tot arreu....qualsevol excusa és bona per no treballar.

En aquest parc bàsicament es pot veure el riu més estúpid del món. Es tracta d'un riu que per enlloc de tirar pel recte com fan els altres rius, es dedica a anar fent "loopings" i girs en rodó. O sigui que per anar de A a B passa per C, retrocedeix fins a D i fa un gir de 90 graus cap a E per arribar finament a B.......si no s'entén aquest últim paràgraf no us preocupeu no sou vosaltres, sóc jo que ja no carburo a aquestes hores de la matinada.

Espero que demà estaré més coherent, això d'haver d'escriure el diari de dos dies seguits no és gaire bo pel meu cervell.............

Diari de las Vegas: 13 de setembre

Comença la "road movie"!!!! Avui agafem el cotxe de lloguer i marxem a fer ruta pels USA. La primera parada serà el Gran Canyon del colorado i Monument Valley.

En principi avui serà un dia tranquil·let, solament hem de recollir el cotxe de lloguer, i marxar cap al Gran Canyon....però ja us podeu imaginar que amb nosaltres les coses no són mai tant fàcils.

Resulta que l'adreça de l'agència de lloguer de cotxes estava incompleta i ha sigut una odissea trobar-la, total que entre pitos i flautes hem acabat sortint de las Vegas a les 12 passades.

Des de Las Vegas fins al Gran Canyon hi ha unes cinc hores en cotxe, ja que tot i que les carreteres ianquis no tenen pràcticament corbes, els limita de velocitat són més baixos que a Europa i si te'ls saltes i t'enganxen pot acabar dormint a la garjola depenent del poli que et toqui. Afortunadament el cotxe té "cruise control" i li pots programar a quina velocitat vols que vagi i pràcticament no has ni de conduir, solament mantenir el volant per a que el cotxe es mantingui dins el carril i ja està.... així em sembla que fins i tot jo m'atreviré a conduir.

Això ha fet que tots es retardés i haguem arribat al Canyon amb el temps just de fer-hi una ullada i anar a buscar hotel, o sigui que demà haurem de aixecar-nos ben d'hora per recuperar el temps perdut avui ja que haurem de visitar el Canyon i Monument Valley.

El que si hem fet ha estat reservar per demà una excursió en helicòpter pel Gran Canyon, ja que demà tindrem que "apretar" les activitats almenys no hi faltaran mitjans.

Trobar hotel tampoc ha sigut fàcil, es veu que estem en temporada alta i els hotels estan a tope, i els que tenen alguna habitació lliure la fan pagar a preu d'or. Finalment el més barato que hem trobat ha estat una habitació per quatre persones per uns 160 dòlars....o sigui que avui m'ha tocat compartir llit de matrimoni amb el Josep. Al principi no se’l veia gaire convençut, però em sembla que al final li ha acabat agradant i tot l'experiència ;-)

L’anècdota del dia ha estat veure com el Josep a l'hora de dinar es preparava uns "còctels molotov"
de begudes que ens han deixat (sobretot a mi) corpresos i esmaperduts..... entre altres s'ha preparat una combinació de maduixa amb coca cola que solament d'olorar-la ja provocava basques.... a una persona normal es clar, el Josep se la begut com si fos aigua mineral.... a vegades em pregunto si aquest nen no serà un mutant o un alienigena.....

Per no molestar als demés he decidit que el diari d'avui el faré juntament amb el de demà, o sigui que probablement aquesta entrada no serà la més complerta de totes (ja sabeu que solament tinc tres neurones de les quals una es gandula i les altres dos em beuen).

Diari de las Vegas: 12 de setembre

Avui en principi hauria de ser un dia més "light", pel matí anirem a buscar una botiga de còmics i una de vídeo jocs i després el plan és visitar hotels i fer les atraccions més interessants.

Per començar el David i la Eli han tingut el "plaer" de ser despertats per uns soldats fent maniobres i rebent la bronca del seu superior en plan "la chaqueta metalica" l’únic problema és que algú els deu haver dit malament l'hora, ja que han començat el merder a les SET del matí!!! Com podeu imaginar tant la Eli com el David estaven encantats pel detall de l'exercit americà..... amb la de soldats que fan falta a Iraq i aquests tios a Las Vegas tocant els collons de matinada!!!

El dia ha començat amb un super-esmorzar en el que els meus companys de viatge m'han pogut veure en mode "monstruo dels pancakes", he disfrutat com un enano menjant pancakes inundats de xarop de arce (la paraula sucats és massa fluixa per descriure el que jo faig, és com comparar la pluja amb la tormenta perfecta). El Josep ha fet una foto de la meva banyera de xarop d'arce amb pancakes que demostra gràficament que no exagero. Al David li ha pujat el nivell de sucre solament de veure'm menjar.

Les tendes de còmics a Las Vegas són una espècie en perill d'extinció. A la primera adreça que tenia enlloc d'una botiga de còmics hi havia una de samarretes, i a la segona no hi havia res....literalment, solament hi havia un solar buit amb unes runes que hem suposat que eren les de la tenda de tebeyos.

Vist l’èxit que em tingut amb els còmics hem decidit anar a buscar un lloc on venguin vídeo jocs. El taxista ens ha portat a uns magatzems tipo Pryca anomenats Wal Mart on el David ha pogut comprovar que no hi havia res de diferent respecte a Europa en jocs de PSP. I tampoc ha trobat cap joc que li interessés.

O sigui que de moment fracàs total, però per compensar la mala sort el David l'Eli i jo hem trobat una cosa que feia molt de temps que buscàvem: sables làser de butxaca (per dir-ho d'alguna manera) i ens hem comprat un cadascun. A més el Josep s'ha comprat un rellotge tope virgero per portar-lo penjat del cinturó i la Eli unes ulleres de sol tope "fashion", així que finalment el fracàs ha acabat sent tot un èxit.

A continuació ha començat la ronda d'hotels, hem visitat el Luxor, el Mandalay Bay, el New York, el MGM Grand, l'Excalibur.

La major part del temps l'hem passat al Luxor i al Mandalay que estan connectats entre si. El Luxor és una piràmide i està decorat (evidentment) a l'estil egipci. S'ha de reconèixer que és espectacular, potser el més espectacular de tots, a la entrada de la piràmide hi ha una mega-efigie a sota de la qual s'aparquen els cotxes i els taxis que arriben a l'hotel....impressionant.

Jo finalment he complert el meu somni de jugar a poker a Las Vegas i m'he passat una horeta jugant fins que he perdut tots els diner que havia canviat per fitxes. De fet ja era això el que m'esperava, i tot i que no ha sigut cap sorpresa perdre, crec que si hagués tingut una mica de sort hagués pogut acabar l'hora de joc perdent solament un 80% del que havia portat (com veieu guanyar no estava dins dels plans)....però que hi farem, ho tornarem a provar abans de tornar cap a Andorra a veure si puc aconseguir uns resultats millors.

Mentre jo perdia la camisa al poker els meus companys anaven arreplegant "crèdits gratis" a les escurabutxaques i els convertien en diners, la Eli i el David han guanyat uns 30 dòlars sense apostar ni un duro dels seus propis diners i el Josep ha jugat amb els seus diners i ha sortit amb dos o tres dòlars de més.

Entre fet i fotut se'ns han fet les cinc de la tarda i encara no havíem dinat i solament havíem visitat el Luxor i el Mandalay, o sigui que hem dinat unes hamburgueses XXL per agafar forces i hem continuat les visites.

En aquest moment crec que és oportú que faci una confessió en nom de meu i dels meus companys.....som masoquistes. També ens podríem qualificar d’addictes a les caminates. Sinó no s’entén que sabent que teníem els peus destrossat de la pallissa d'ahir, avui no haguem agafat cap transport per moure'ns de hotel a hotel.

Els senyors havien d'anar a tot arreu caminant i es clar després passa el que passa, "no sentimos las piernas".

Entre pitos i flautes al final no hem tingut temps de anar a cap de les atraccions que havíem previst, sort que de tornada estarem un parell de dies a la ciutat i podrem fer els deures que falten.

Total que estàvem tant destrossats que a les nou i mitja ja estàvem a l'hotel i ens hem anat a les habitacions sense sopar ni res, a veure si avui podem dormir almenys vuit horetes.

Diari de las Vegas: 11 de setembre

Que bé es dorm quan s'està destrossat!!! Cap de nosaltres ha dormit tant bé en un hotel com aquesta nit.

L'esmorzar ha estat tant abundant (per no dir immens) com ens esperàvem, de fet tant el David com l'Eli no s'han pogut acabar el seu "mega-breakfast" i els hem hagut d'ajudar entre el Josep i jo ja que com que nosaltres havíem demanat algo més light (o sigui una truita amb bacon, torrades i patates) encara teníem un "foradet" a l’estómac.

Avui toca visitar casinos, i no precisament per jugar. Aquí els casinos més recents són com parcs temàtics, i estan ambientats cadascun segons un tema. Avui hem visitat el Venecia (que té fins i tot una reproducció de la plaça de sant Marco i té canals amb gòndoles on hi pots passejar mentre el gondoler et canta), el Treasure Island (que té un vaixell pirata de tamany real), l'Aladdin (ambientat en plan les mil i una nits) i el Belaggio (que és el de la pel·lícula Oceans Eleven). També hem visitat una part del Caesar's Palace, però no la més important, o sigui que aquest no conta.

En quant a ambientació "temàtica" els que més ens han impressionat han estat el Aladdin i el Venecia, i a nivell de decoració i classe el Belaggio és el rei.

Per cert si aneu al Venecia heu de saber dues coses útils:

• Les promocions solament són per als casats.... o almenys això ens ha dit una noieta que quan ha sabut que no hi havia cap matrimoni entre nosaltres (ni ganes....de moment) ha passat d'explicar-nos les promocions...espero que hagi estat un malentès, perquè sinó els solters eterns com jo ho tenim magre a aquest hotel, i després diuen que no hi ha discriminacions pel sexe... i això que és sinó els que no mullem sempre amb la mateixa estem discriminats!! Imagineu-vos els que no mullem directament......sniff.
• El Venecia és com el laberint del minotaure ..."el que entra no sale" ens ha costat quasi una hora sortir del puto hotel!!! La pròxima vegada hi anirem amb brúixola, mapes i GPS.
  

Avui a la Eli li ha passat una cosa molt curiosa, li ha crescut el cabell quasi el doble. I tenim fotos per demostrar-ho.
La nostra teoria es que ha estat una reacció a la combinació del sol i de la humitat pròpia de l'aire de Las Vegas (que tothom sap que degut a estar al mig del desert és elevadíssima).

També podria ser una nova al·lèrgia "benigna" de la mossa... total ja no ve d'una, potser se li "inflen" els cabells quan està rodejada de casinos. Aquesta teoria encara no li he comentat a ella, no sigui cas que el que s'infli sigui jo......del mastegot que em clavi!!!

Una altra cosa que hem constatat avui és que els ianquis no tenen mesura. En concret amb la climatització. Tenen tant fort l'aire acondicionat a tot arreu que t'has de posar un jersei quan entres a un lloc tancat..... o sigui que al carrer estàs a 30-35 graus i quan entres a un hotel PLACA!! baixa la temperatura de cop a 18-20 graus. I després diuen que hi ha crisis energètica....el que no entenc és que no tinguin una epidèmia de refredats!!!!!

En quant a les atraccions que em vist avui n'hi ha tres de destacables:

• Una contorsionista que -entre altres coses- disparava un arc amb els peus (que no serà molt pràctic, però mola un ou). I a més gratis. Per cert us heu fixat mai que els contorsionistes i similars sempre són petitets? Serà que són com molles i estan comprimits?
• L'espectacle "Mystere" del Cirque du Soleil. En dues paraules IM PRESSIONANT. Es tracta d'una combinació de música en directe, dansa i espectacle de circ que és un plaer per als sentits. És un d'aquells espectacles que s'ha de veure en viu per poder apreciar-lo plenament. Si teniu l'oportunitat us recomano que aneu a algun dels espectacles d'aquesta gent..... això si que és bon circ i no "los payasos de la tele".
• Les cambreres dels casinos. Quasi totes estan boníssimes (i algunes no necessitarien safata per dur les begudes de tanta "pechonalidad" que tenen) i a més van vestides amb tan poca roba que dir que el que porten posat és un uniforme és un eufemisme com una casa de pagès.
  

Finalment per acabar el dia amb bon sabor de boca ens hem "regalat" un sopar de puta mare a un dels onze restaurants del Belaggio, i s'ha de reconèixer que a excepció del vi, la relació qualitat-preu és millor que a Europa.....això sí el "mejunje" que ells anomenen "cafè expresso" és aigua amb colorant i cafeïna. Algú hauria d'explicar-los que per fer un cafè fa falta entre altres coses.......cafè!!!!!

Al final del dia hem acabat rebentats, suposo que encara ens pesa el viatge (per no dir odissea) d'ahir.

Diari de las Vegas: 9 i 10 de setembre

Per fi ha arribat el dia de la partida!!!!!

Em pensava que no arribaria mai.....

Finalment i a pesar de huracans i altres desastres naturals marxem cap als USA.

Com que l'avió marxa a les set del matí del dissabte hem decidit marxar divendres quan plegui l'Eli i "empalmar", així segur que dormim a l'avió.

D'entrada tant la Eli com jo tenim una missió encomanada per cada una de les nostres famílies:

• L'Eli no pot ensenyar el melic ja que si no la detindran i es passarà les vacances a la presó.
• I jo no he de respirar "fondo" per no agafar el còlera.....que hi ha a Nova Orleans. Ja se sap que com que els Estats Units són tant petits i tot està tant a prop l’epidèmia de Nova Orleans segur que ja ha infectat tot el país.
  

El viatge promet ser una experiència en que tots descobrirem coses dels altres i de nosaltres mateixos...... de moment em descobert que el Josep té do de llengües, ens ho demostrat parlant en l'idioma dels "Chars" (que són uns personatges del joc de PC Guild Wars)....concretament ens ha dit "bora bora nyar nyar" com aquell que diu "quin dia més bo que fa". Els demés per si de cas li hem seguit la corrent, no fos cas que és poses en plan "chars" i decidís aniquilar-nos.... afortunadament se li ha passat aviat "la pàjara" i no ha passat res.

Un cop arribats a BCN hem anat a sopar al Tokio Sushi, així els tres del Andorran Bio Hazard (ABH) és com si haguéssim empalmat les vacances del Japó amb aquestes.....ja sé que no cola però que voleu que us digui, "de ilusión también se vive".

Després de sopar hem anat al cine a veure en sessió golfa "Los guardianes de la noche" que el David ens ha dit que havia llegit critiques i articles sobre ella i que segur que era boníssima..... i s'ha demostrat una altra vegada que no es pot fer cas de les crítiques....QUE DOLENTA!!!!!! Però almenys ha servit per matar l'estona (normal era mortalment dolenta).

Després hem estat buscant un pub per continuar la nit de copes fins a l'hora d'anar a l'aeroport, però resulta que a BCN els pubs tanquen a les tres de la matinada!!! Pitjor que a Andorra!!!! I després ens queixem del que tenim a casa.....

No us avorriré explicant-vos tot el viatge amb avió (a més estic escrivint això a les dues de la matinada del dia 10 però per a mi es com si fossin les 11 del matí del 11 de setembre i no he dormit pràcticament res des de el dia 8 i com comprendreu el cervell no dona per més).

En resum:

• Entre vols i esperes als aeroports de BCN, Londres i Nova York hem estat més de 25 hores viatjant.
• Ens hem comprat un trivial de Star Wars i ja ens el sabem de memòria. El David ha demostrat que no domina tant el tema com ens pensàvem tots (ell inclòs).
• El Josep ha demostrat el seu do de llengües parlant amb tot cristo amb anglès.... i fent-se entendre!!!
• Empalmar no ha servit de res perquè estem destrossats igualment pel viatge, però que "nos quiten lo bailao".
  

Segur que em deixo algo però el meu cervell no dona per més...... m'estic quedant dormzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz

Andorra té armes de destrucció massiva!!!

Poz zi!

I el pitjor és que no les controla!!!

Concretament es tracta de TRES armes anomenades Eli, David i Manel.

Voleu proves?

Prova número 1

Any 2003: El trio en qüestió (que a partir d’ara anomenarem ABH o “Andorran Bio Hazard”) decideix passar les seves vacances al Japó.

Poc després es declara l’epidèmia anomenada de la “grip asiàtica”.

Prova número 2

Segona meitat de l’any 2004: El ABH decideix que el seu pròxim desplaçament serà a Tailàndia.

El 26 de desembre es produeix un tsunami que arrasa la zona.

Prova número 3

Any 2005: El ABH descarta el viatge a Tailàndia i decideix viatjar als Estats Units al setembre.

A finals d’agost l’huracà Katrina arrasa els estats de Louisiana, Alabama i Mississipí.


Esfereïdor oi?

Tant poder en mans de tres persones (per anomenar-los d’alguna manera)......

En aquest moments m’auto-nomeno portaveu del ABH i ofereixo els nostres serveis a aquells Governs que vulguin atacar als seus enemics d’una forma contundent i pràcticament impossible de rastrejar ni de demostrar la seva autoria.

I a més amb una arma totalment ecològica (solament utilitzem desastres naturals).

Això sí, tal com es diu “Un gran poder comporta una gran responsabilitat”, i per tant el ABH solament farà servir els seu poder per al bé i es reserva el dret a acceptar o no les missions que se li proposin.

La forma de pagament és negociable (diners, metalls preciosos, vacances pagades, terres o immobles, etc...som gent raonable).

Foto del "Andorran Bio Hazard" cortesia de International Geotrafic