Diari de las Vegas: 19 de setembre

Avui hem visitat el Bryce Canyon i la veritat és que per mi ha estat una sorpresa agradable. Personalment no m'esperava gran cosa, especialment després del Gran Canyon, però he de reconèixer que ha estat una de les millors visites del viatge.

Primer hem fet un recorregut amb QUADS per la vorera del Canyon. Per mi ha estat la primera vegada que portava un quad per terreny forestal i la veritat és que conduir un bitxo d'aquests no és gens fàcil. Pot semblar una moto, però no es comporta gens com una moto.

A la primera corba quasi em surto del camí, el puto quad no girava i quasi faig la corba recte. Afortunadament després del primer "incident" he anat agafant-li el tranquillo a la cosa i no hi ha hagut cap accident.

Després hem baixat fins al fons del Canyon i la veritat és que ha estat una experiència brutal. Imagineu-vos tota una vall plena de llances de pedra de més de deu metres d'alçada i cada una d'aquestes llances amb una forma més psicodelica que l'anterior.... doncs a grans trets això és el Bryce Canyon.

A més el fet de poder baixar a peu fins al fons del Canyon fa que assimilis aquest espectacle de la natura a un nivell totalment diferent del de el Gran Canyon.

La putada és que tot el que baixa ...... ha de pujar. La veritat és que el camí de tornada des del fons del Canyon fins a on teníem el cotxe ha estat una mica durillo..... jo he arribat a dalt de tot sense alè i repetint tot l'estona amb cara d'horror "misen! misen!". Els que hagueu llegit el diari del nostre viatge al Japó ja sabeu que és el "Síndrome del mont Misen", els demés tindreu aviat l'oportunitat de fer-ho ja que el penjaré al blog quan estigui de tornada a Andorra.

Quan ens hem recuperat de la pujada (uns més ràpidament que altres) ens ha embargat una sensació de buit..... i es que eren les sis de la tarda i encara no havíem dinat!!!!!

La gana no ens ha fet oblidar que encara ens quedava parc per visitar i hem fet un esforç sobrehumà per continuar la visita......però com que solament som humans ens hem acabat rendint al cap d'un quart d'hora i ens hem dirigit cap a l'hotel per treure'ns tota la pols dels quads (em sembla que entre els quatre hem deixat sense pols una quarta part de l'estat) i fer un sopar en horari americà (a les vuit del vespre).

El sopar ha estat un festí, ens hem fotut un mega-bocata cadascú i després ens hem menjat una pizza gran entre tots, i sense sentiment de culpa!!! Avui hem suat la cansalada abans de haver-la menjat!!!