divendres, de juliol 29, 2005

Perquè Alan Moore és un geni i Neil Gaiman “solament” és un grandíssim guionista

En els últims temps sembla que la paraula “Geni” està devaluada.... almenys en el món dels còmics (i en la meva modesta opinió en tots els àmbits artístics i culturals).

Sembla que per a que et qualifiquin de geni solament has de fer molt bé la teva feina I a vegades ni això, solament cal que siguis “espectacular” i comercial.

Posem com a exemple el còmic americà.

Quanta gent (i mitjans) qualifica de geni a Jim Lee, Daniel Clowes o Alex Ross? O pitjor encara a Rob Liefield!!!!

Quantes vegades hem sentit o llegit que Kurt Busiek, Peter Bagge, James Robinson o Neil Gaiman són uns genis?

I no estic dient ni molt menys que aquests autors sigui dolents ni molt menys (bé en el cas de Liefield si que ho dic, però fins i tot ell té coses bones). Tampoc dic que consideri que estan al mateix nivell; per exemple per mi Gaiman és millor que Busiek en termes absoluts, però a l’hora d’escriure superherois “clàssics” prefereixo a Busiek.

Tots aquest suposats genis el que són en realitat és uns grandíssim professionals (o artesans si ho preferiu). Són gent que domina molt bé el llenguatge del còmic i que a més explica unes històries molt bones..... però amb això no hi ha prou per qualificar-los de genis.

Així doncs que fa que algú sigui un geni?

En el cas del còmic per mi un geni ha de ser un grandíssim professional que domini el llenguatge del mitjà, expliqui històries extraordinàries i que a més compleixi un o tots dels següents requisits:

  1. Aporti innovacions al mitjà ja sigui tècniques o temàtiques o bé utilitzi els recursos coneguts de noves formes o –com a mínim- excepcionals.
  2. Realitzi obres que “sentin càtedra”. O sigui obres que es puguin classificar de “definitives” dintre del gènere en que s’ubiquin.
  3. Demostri la seva genialitat en més d’una obra... ja sabeu que una flor no fa estiu.

És per això que considero que Gaiman no ha fet prou per guanyar-se l’apel·latiu de geni i en canvi Alan Moore sí.

Gaiman és el típic cas de que una flor no fa estiu, a part del seu Sandman no trobo que tingui cap obra que puguem considerar que tingui prou nivell per qualificar-la de genial..... i si us plau el que em parli de Mr. Punch més val que estigui preparat a fer una argumentació exhaustiva per convèncer-me.

Alan Moore en canvi........ Miracleman, V de Vendetta, Watchmen, From Hell..…cal dir més? (es clar que sí però llavors hauria d’escriure un assaig i no un post “quilomètric”).

De fet crec que en els últims 30 anys els genis del món del còmic a nivell mundial no crec que arribin a 10 sent generós.

I vosaltres que penseu?

PD: L’objectiu del post és reflexionar sobre el que es considera “un geni”, el tema Gaiman vs Moore (tot i que crec fermament el que he escrit) és per tocar la moral al Sebas.

dimecres, de juliol 27, 2005

Increïble però cert

La gent em pregunta “Que tal és Ginebra?....Molt avorrida oi?” i la meva resposta és que Ginebra no és que sigui avorrida, es que és molt tranquil·la.

Però el problema no és que Ginebra sigui tranquil·la (que ho és) sinó que va unes tres o quatre hores avançada al que estem acostumats els “sureños”. O sigui que les set i mitja de la tarda de Ginebra equivalen a les onze del vespre d’Andorra o Barcelona.

De mostra un botó la foto següent és d’un dels carrers principals del centre de Ginebra (l’equivalent a l’avinguda Meritxell d’Andorra)... a les 19:34!!!!
Rue du Marché dilluns 11-07-2005 a les 19 hores i 34 minuts



Això és normal a Andorra a les onze de la nit...... sí o no?

Que us sembla la teoria de "l'avançament horari"?

dimarts, de juliol 19, 2005

Snoopy y Carlitos (Complete Peanuts)


Snoopy és un personatge que tothom coneix, ja sigui per haver llegit alguna de les seves tires de premsa, haver vist algun episodi de dibuixos animats, o fins hi tot gràcies a algun anunci de televisió. De fet Snoopy és un dels personatges de còmic més conegut de tot el món.

El que molta gent no sap és que aquest fenomen mediàtic va néixer al Estats Units l’any 1950 en una tira de premsa anomenada “Peanuts” en la que Snoopy ni tant sols era el personatge principal!


El primer número de la “Biblioteca Grandes del Cómic: Snoopy y Carlitos” ens ofereix totes les tires de Snoopy i Charlie Brown dels anys 1950 al 1952.

La intenció de l’editorial és anar publicat un volum cada sis mesos fins arribar a publicar totes les tires de Snoopy que es van publicar en els 50 anys de vida de la mateixa.

En aquest còmic podem veure els inicis de personatges tant entranyables com Carlitos (Charlie Brown), Snoopy, Lucy, Linus i molts altres. A més descobrim que detalls curiosos com per exemple que Snoopy no parlava i caminava a quatre potes com un gos normal.

El to de les primeres aventures de Carlitos i Snoopy és més lleuger del que estem acostumats a veure, l’autor (Charles Schulz) estava “tendre” i encara no feia tires amb la profunditat Psicològica i emocional que va ser el que va fer que la sèrie esdevingués avantguardista i més adulta. Tot i això ja des de bon principi veiem com Schulz utilitzava les peripècies dels nens protagonistes per fer comentaris d’una acidesa subtil sobre la societat de l’època.

De fet és sorprenent comprovar com moltes d’aquestes tires són vigents avui en dia (per exemple la relació dels nens amb la televisió).

L’edició del còmic és excepcional i el preu més que assequible (14,95 per 368 pàgines) la qual cosa fa que tenir aquest clàssic no suposi la ruïna del col·leccionista.

Gràcies a aquesta iniciativa de l’editorial Planeta de Agostini tindrem l’oportunitat de veure l’evolució tant dels personatges com de l’autor fins al moment en que la tira es va convertir en un dels referents del còmic de premsa mundial...... L’únic problema serà aguantar pacientment l’espera de sis mesos entre cada número de la sèrie (que podrem aprofitar per anar estalviant per comprar-lo si anem “justos” de diners).


Biblioteca Grandes del Cómic: Snoopy y Carlitos
Charles M. Schulz
368 pàgines 14,95 €
Planeta de Agostini Còmics

dimarts, de juliol 12, 2005

Curiositats

Després del (llarg) parèntesi sense escriure res al blog he decidit que el primer post de la “segona volta” seria explicar algunes d’aquelles curiositats suïsses que m’he trobat. Començarem amb les que he trobat al pis. Espero que les imatges es vegin bé perquè sinó es perdrà tota la gràcia.....

El timbre

Comencem amb el timbre de casa......VA A PILES!!!!! Sí, sí com ho llegiu, a piles.

Quan vaig arribar al pis vaig descobrir que el timbre no funcionava, i abans de molestar al conserge vaig decidir mirar a veure si es que el timbre tenia algun interruptor per desconnectar-lo (com que se suposa que aquí són tant avançats...). Quina va se r la meva sorpresa quan vaig descobrir que no era qüestió d’interruptors sinó de piles!!

Aquí podeu veure la foto com a prova:





Les persianes

Tots sabeu com és a Andorra i Espanya la tira de les persianes que es fa servir per pujar-les i baixar-les oi?

Doncs a Ginebra son una mica diferents!!!!

Aquí veieu la tira de persiana quan està baixada:


Aquí la tira de la persiana quan està pujada:


El sistema de subjecció de la tira:

El sistema és peculiar, evidentment facilita les reparacions quan es trenca la tira.

A més té moltes altres aplicacions:

- Pots utilitzar la tira per lligar als nens si es porten malament
- Pot fer servir la tira per fer una trampa amb un llaç corredís per atrapar als lladres que entrin per la finestra......com a les pel·lícules
- Pots utilitzar-la per a jocs amb la teva parella (bondage).... si aquesta opció és una mica massa retorçada, però segur que ens sorprendríem de les perversions que pot tenir la gent.....

Els endolls i les preses de telèfon

A continuació teniu un foto amb dos “endolls”, sabríeu dir quin és el de l’electricitat i quin és la presa del telèfon?




El de l’esquerra és l’endoll i el de la dreta el del telèfon.

El més divertit no és això, al cap i a la fi cada país té les seves peculiaritats no? El que és al·lucinant és que per poder connectar el telèfon a la presa....S’HA DE POSAR UN ADAPTADOR!!!!!



Perquè resulta que el cable del telèfon no entra a la presa de la paret.... de fet es una “clavija diferent”


Que us sembla el "fet diferèncial Suís"? Suposo que les cases més modernes no tindran tantes peculiaritat..... segurament en tindran d'altre......