Diari de las Vegas: 22 de setembre

Últim dia a Vegas i pràcticament de vacances :-(

Avui ha estat un dia molt intens...... pel matí ens hem aixecat tard, hem esmorzat, hem navegat per internet, hem fet el gos, després hem descansat i després de descansar hem fet una mica de relax....com podeu veure no hem parat.

A la tarda hem decidit apostar una mica, concretament hem apostat a veure si trobàvem entrades pel espectacle "O" del Cirque du Soleil. Tenint en compte que les entrades s'han de comprar amb tres mesos d'antelació com a mínim, les probabilitats de trobar entrades degudes a cancel·lacions per avui són poques, però que carai hem vingut a Las Vegas a jugar no?

Quan hem arribat al Belaggio (que és on es fa l'espectacle) ens hem posat a la cua de les cancel·lacions a esperar el miracle..... una hora i mitja després......quan ja ho donàvem tot per perdut..... HEM GUANYAT L'APOSTA!!!! Hem aconseguit tres entrades per l'espectacle amb una situació quasi perfecta (el Josep ha decidit que ja ha tingut prou Cirque de Soleil amb dos espectacles i ha passat de veure el d'avui per dedicar-se a visitar algun dels hotels que encara no hem vist).

L'espectacle està al nivell que ja hem après a esperar de la gent del Soleil, tot i això a nosaltres ens ha agradat més el KÀ. Aquest espectacle és molt plàstic, però no és una història com la del KÀ. Això sí en el "O" l'aigua té un paper protagonista, l'escenari es transforma en una piscina la major part del temps i els acròbates fan tots els seus exercicis xops de cap a peus.

Potser aquest espectacle està orientat cap a un tipus de públic més clàssic (per no dir vell o "madur" si es vol ser políticament correcte), i en canvi el KÀ és més per a gent més jove amb unes sensibilitats més modernes.

Mentre nosaltres gaudíem del Cirque du Soleil, el Josep ha començat una peregrinació cap al Stratosphere. Aquest casino és l'edifici més alt de Las Vegas i al capdamunt de tot hi té un parell de muntanyes russes, una de clàssica i una altra de caiguda lliure. La gràcia de les atraccions (a part de la pujada típica d'adrenalina) és que són les muntanyes russes situades a més alçada del món, i des d'elles es pot divisar una panoràmica excepcional de la ciutat (mentre intentes no treure l'esmorzar es clar).

Malauradament al pobre Josep li ha passat com a Moisès i tot i arribar a la terra promesa no hi ha pogut entrar (veieu com estudiar a un cole de capellans és útil? Et surten símils collonuts i tope cultes)......el sopar li ha sentat malament i no ha estat incapaç de pujar a cap de les atraccions, i coneixent al Josep -que està més sonat que una campana i té tanta prudència com jo amor a l'exercici físic- realment ha hagut de ser un mal de panxa tremebund.

Al final ens hem retrobat tots a l'hotel i després d'acabar de preparar les maletes hem anat a dormir d'horeta que demà toquen diana a les sis.